L'optimisme passa per una gran crisi
...estic fart de sentir frases del caire...El món se'n va a pique/ la vida fa fàstig/ aquest país és una merda/ tal cantant està gorda... Tot és dolent, si plou pq plou, si anem cap aquí malament, si no, pitjor, que si crisi mundial, que si fi del món, que si queda poc per una guerra mundial, que si això, que si allò altre...
Som catastròfics, per naturalesa o per mala costum; no estic dient que les afirmacions anteriors no siguin veritat, siguem realistes, ni el món en global ni en molts casos concrets, les coses no van bé, però ens agrada remenar la merda, ens agrada olorar la pudor del fracàs i si alguna cosa va malament, encara anirà a pitjor.
Tot té la seva part bona, estem en un moment, que en molts per no dir en tots els àmbits de la vida humana, tenim una oportunitat per reinventar-nos, per buscar millores, per tirar endavant, erròniament o no, però si més no intentar-ho...No existeix un millor sense un pitjor.
Res és fàcil per ningú, però això no implica que no fer res sigui la solució, queixar-se és molt fàcil, generalitzar, estereotipar, refusar, tancar-se de ment, culpar, separar, dividir, i ignorar, són feines molt fàcils, i a l'abast de tothom; però només depèn de nosaltres caure en l'error d'estancar-nos, bloquejarnos i anar enrere.
En moments difícils costa més de trobar la part positiva, el costat bo de les coses...Entenc que la societat líquida de Bauman ens esquitxa a la cara de forma cada vegada més ferotge, però tot és relatiu i tot té solució menys la mort...
Sí, és difícil...és difícil veure com es destrossa el teu país, els boscos, la tolerància, el pluralisme, la objectivitat, i com s'infravalora a allò diferent, desconegut, estrany...sense donar cap oportunitat de comprensió, una comprensió que cada vegada va més lligada a la intolerància i la ignorància, però això no és nou i no és impossible de millorar...
La felicitat és relativa, només prendre's les coses amb un petit somriure o valorar les coses que realment importen, ens poden ajudar a entendre allò que no funciona en les nostres vides i les nostres societats i fer un impuls pel canvi i per la millora...
Sincerament, sóc el primer que necessita creure's aquestes coses i ser més optimista que mai, ja que cada dia algun aspecte em fa pensar que no hi ha remei, cada dia m'enfado més amb el món, amb les persones i amb mi, i m'impregna la negativitat, però d'altra banda no perdo l'esperança esperant que no sigui massa tard, esperant que un somriure o una mirada em puguin retornar les ganes i la paciència per aprendre a caure i encara més per aprendre a aixecar-me.
