Quan som nens, juguem a fer d'adults, ens posem una corbata o un vestit dels nostres pares i comencem a fingir que som madurs. En canvi, quan ens fem grans, sembla que hi hagi un procés invers...és com si tornéssim a ser nens, juguem a fer-nos mal, diem frases que disten de la racionalitat, juguem a ser pares, competim amb els altres, ens il·lusionem amb tonteries i tenim por d'infinitat de coses...
La diferència és que quan un nen es cansa de jugar, mira cap a un altre costat i s'il·lusiona amb una altra cosa, oblidant el que feia anteriorment, en canvi, quan un adult es cansa de la seva vida, poques vegades en pot defugir, o aparcar-ho tot en un racó de l'habitació, tot i així HO FA.
No és fàcil fer front als problemes, no és fàcil somriure quan ho fas sol, ni mol menys, no és fàcil plorar sense algú que t'eixugui les llàgrimes, no obstant, des que ens allunyem dels dolços anys puerils, tots sabem que comporta entrar en el joc de la vida, no obstant no podem defugir de la nostra partida, sinó que hem de tirar el nostre dau i provar sort, i si perdem, tornar-ho a provar. Hem de ser nens madurs i adults il·lusionats. I si per algo ens quedem perduts en alguna casella, sempre tindrem el comodí de l'experiència.
 |
| De part d'un nen il·lusionat en un món d'adults petits. |
