Dilluns 22 de Novembre de 2010 :

"I la meva meta és clara, viure la vida, com sempre..."

Almenys sembla que la meva essència segueix intacta, estic content de veure que no he perdut el rumb.

Laura Pujol

El títol d'aquest bloc es diu, vivint de somriures.

Doncs un dels somriures que em permet viure, és el de la senyoreta Laura Pujol.

Laura, estem d'aniversari! Fa uns 10 anys que tenim una forta relació d'amistat que ni els anys ni les vivències ni la distància han pogut trencar.

Laura, tu més que ningú saps que hi ha molts tipus de persones, i molts tipus d'amistat. Moltes d'elles sorgeixen de l'interès, o només serveixen per sortir de festa o anar a prendre alguna cosa. Però saps que nosaltres som diferents, ens tenim l'un a l'altre per qualsevol cosa i en qualsevol moment. És cert que no he sigut el millor amic en certs moments...últimament la distància i les rutines han fet que potser no ens veiem o parlem tant com hauríem, però a mi m'és igual, ja que sé que no cal veure't per saber que estàs allà.

No ho sé, són 10 anys on hi ha hagut de tot i més, anècdotes i mil històries per explicar! I les que ens queden! 

Un es pregunta sovint que què hi fa al món, quin sentit té la vida, després veig que allò important són les petjades que queden de tu en aquesta vida, són les que vas deixant al cor dels altres, i jo, espero deixar-ne moltes més en el teu.

Ets una gran amiga, que sé que mai perdré, mai...Gràcies.

Sé que pot ser infantil dir aquestes coses en un bloc, però que coi! Ho necessitava!

Decadència.

No sé si és la pluja, el meu estat d'ànim, la desgastada paraula crisi...però avui ho he vist tot decadent. Paisatges decadents on la gent lluita per quedar-se amb el poc tros de pastís que ens queda, i si cal, rebaixar-se a la decadència per conservar allò decadent.

Corrupció, estafa, situacions límit, moments difícils, precarietat...tot es torna decadent, i potser no és tant per  la seva decadència en sí, si no per la nostra boca. És evident que el vaixell s'enfonsa, però nosaltres fem forats a tort i a dret per enfonsar-nos més ràpid.

És fins i tot metafòric, s'acaba la meva innocència i s'acaba una època de creixement, la gent s'aferra a banderes i creus, hi ha pànic social.

Mentre es remouen els vells fantasmes del passat amb els del futur, veiem com allò que ha sigut fins ara, ja no tornarà a ser. Però és la fi o l´inici?

Tot depèn del punt de vista, per mi avui el món és decadent, demà ja veure'm.

Vivint de Somriures

Vivim en un món, UN,

 i jo només tinc UNA vida, 

així que a partir d'ara només tindré UN bloc.

No té sentit ni solta ni volta separar la meva vida personal del món on em trobo, són coses diferents però formen un tot en la meva estructura mental, per tant no crec que calgui tenir dos blocs diferents per un mateix cervell. Així doncs, a partir d'ara Somriures de Ferro i Vivim en un món passen a ser un bloc, on pugui explicar les meves experiències i els meus somriures (siguin de ferro o no), sense oblidar que jo visc i tots vivim en un món (gran frase haha).