Juny, any 2015. Regne Unit. Immers en un procés d'acumulació. Il·lusions, moments, experiències, cares, paisatges...es van conglomerant, tot formant un mosaic vital ben pintoresc. El mirall no enganya, la vida transcorre sense fre. Surto al carrer, els cotxes condueixen per l'altre costat, el sol no crema amb la intensitat a la que estava acostumat, penso, amb una barreja d'idiomes al cap, què faig aquí? Després dubto de quin "aquí" estic parlant. La ciutat? El país? El món? Els coloms em miren, indiferents a la meva pregunta. Travesso el pont, com m'agrada aquest riu, com m'agrada aquest paisatge. Què en queda d'aquell infant sensible i ingenu que somiava amb travessar horitzons? Moltes coses i molt poques. Val la pena l'experiment de la vida? És realment tan complexa una cosa tan senzilla? Tot són preguntes, tot són decisions. La felicitat i el sacrifici estan sempre acompanyats per moments blancs, on les pors resten amagades. Estic arribant al meu destí, tan espai, tan per fer i segueixo tancat entre barres. Visc en una gàbia, la gàbia de l'inconformisme, que no té escapatòria. Vivint en un nou horitzó, tancat en la mateixa gàbia de sempre. Per sort, vivim de somriures.
