Ja ha passat, tot anirà bé.

Al nen que es menjava una magdalena, 

Fa molt temps que et sento plorar dins meu. T'he renyat moltes vegades i ignorat tota la resta i tu t'has hagut d'empassar uns sanglots plens de desesperació, d'incomprensió i d'un pànic que la raó desconeix. Em sap greu. Vull demanar-te perdó i dir-te que tot anirà bé.

A partir d'ara, en comptes d'amagar-te, et lluiré als ulls del món, orgullós de totes les teves imperfeccions. També et cuidaré totes i cada una de les marques que acompanyen la teva mirada que somriu insegura. Faré que la teva veu se senti a través de la meva, lluitaré per fer desaparèixer tots els teus fantasmes i m'esforçaré per compensar-te tot allò que se't va negar.

No et puc retreure res, de fet, només puc agrair-te la teva determinació i coratge davant d'un context a què ni jo mateix podria fer-li front. Les teves mancances t'han martiritzat amb un degoteig constant d'inseguretat, por i llàgrima; però no et defineixen. Ja ha passat.

Ara només et demano un vot de confiança, una segona oportunitat. Si tens por, si t'inunda un sentiment ansiós i incontrolable, parla'm, que jo t'estaré escoltant. Si tens alguna cosa a dir, parlem-ne, de tu sempre n'aprendré. Si necessites qualsevol cosa, agafa'm la mà. Visc per fer-te feliç, i mentre el meu cor ho vulgui, viuré per donar-te tot allò que sempre has buscat en els altres i que només et puc donar jo mateix. Llença't als meus braços, gaudeix del trajecte i posa't el cinturó de seguretat, que jo condueixo. 

Et desitjo tota la felicitat del món i prou. Respira, ja ha passat, tot anirà bé.

T'estima per sempre més,

Pep.

Les empemptes de l'inconformisme

Juny, any 2015. Regne Unit. Immers en un procés d'acumulació. Il·lusions, moments, experiències, cares, paisatges...es van conglomerant, tot formant un mosaic vital ben pintoresc. El mirall no enganya, la vida transcorre sense fre. Surto al carrer, els cotxes condueixen per l'altre costat, el sol no crema amb la intensitat a la que estava acostumat, penso, amb una barreja d'idiomes al cap, què faig aquí? Després dubto de quin "aquí" estic parlant. La ciutat? El país? El món? Els coloms em miren, indiferents a la meva pregunta. Travesso el pont, com m'agrada aquest riu, com m'agrada aquest paisatge. Què en queda d'aquell infant sensible i ingenu que somiava amb travessar horitzons? Moltes coses i molt poques. Val la pena l'experiment de la vida? És realment tan complexa una cosa tan senzilla? Tot són preguntes, tot són decisions. La felicitat i el sacrifici estan sempre acompanyats per moments blancs, on les pors resten amagades. Estic arribant al meu destí, tan espai, tan per fer i segueixo tancat entre barres. Visc en una gàbia, la gàbia de l'inconformisme, que no té escapatòria. Vivint en un nou horitzó, tancat en la mateixa gàbia de sempre. Per sort, vivim de somriures.

Més enllà de respirar...

Hi ha molta gent que viu limitada pel seu dia a dia. Esclaus de la rutina, es dediquen a realitzar les activitats de forma gairebé robòtica mentre les agulles del rellotge es mouen inquietes.

De vegades els envejo...de vegades m'agradaria deixar de pensar i limitar-me a viure el dia a dia. Estic convençut de que és molt cert que els ignorants són més feliços. Viure els petits plaers de cada dia, dormir, somriure i punt.

Però a mi això no m'entra, a mi això no m'omple, jo necessito alguna cosa més, i sí, m'amargaré fins que la trobi, però m'és igual.

Època de comiats.

Música d'acompanyament

Quan comença una cosa, s'acaba una altra, així és com funciona el cicle vital.

De moment, m'he d'acomiadar dels meus companys de Tv3, que han sigut unes grans persones i  que m'han ensenyat moltes més coses a part de fer periodisme

Més tard, potser hauré de dir altres adéus, alguns més dolorosos que d'altres, o potser no caldrà, en fi, qui sap.

De moment, m'emporto 4 anys de vivències i experiències vitals, que de moment, ningú em podrà arrencar. També m'enduc moltes persones, i tampoc les penso deixar...

Època de comiats...també d'aquest bloc, almenys de moment, que ha fet acte de presència quan necessitava deixar anar algunes de les cabòries universitàries.

Ara toca dir hola al futur, a tot el que m'espera, però això sí, sense dir adéu a qui ha sigut el meu passat, present i futur.

...Oublier le temps, Des malentendus, Et le temps perdu...

Com una formiga, perdut en l'abisme de les meves pròpies paraules,

un pensament immens, tan com el món, tan poc innocent com un boig.

Sonen les melodies, es tanquen dins d'una bombolla del passat...

Una cronologia breu, una intensitat de color vermell,

Una inspiració, un olor, la història dels perduts

els llibres ploren, els carrers i les flors,

un sentiment de tecla de piano

una sensació per escoltar

una vida per viure

ne me quitte pas

...

moi

 Dilluns 22 de Novembre de 2010 :

"I la meva meta és clara, viure la vida, com sempre..."

Almenys sembla que la meva essència segueix intacta, estic content de veure que no he perdut el rumb.

Laura Pujol

El títol d'aquest bloc es diu, vivint de somriures.

Doncs un dels somriures que em permet viure, és el de la senyoreta Laura Pujol.

Laura, estem d'aniversari! Fa uns 10 anys que tenim una forta relació d'amistat que ni els anys ni les vivències ni la distància han pogut trencar.

Laura, tu més que ningú saps que hi ha molts tipus de persones, i molts tipus d'amistat. Moltes d'elles sorgeixen de l'interès, o només serveixen per sortir de festa o anar a prendre alguna cosa. Però saps que nosaltres som diferents, ens tenim l'un a l'altre per qualsevol cosa i en qualsevol moment. És cert que no he sigut el millor amic en certs moments...últimament la distància i les rutines han fet que potser no ens veiem o parlem tant com hauríem, però a mi m'és igual, ja que sé que no cal veure't per saber que estàs allà.

No ho sé, són 10 anys on hi ha hagut de tot i més, anècdotes i mil històries per explicar! I les que ens queden! 

Un es pregunta sovint que què hi fa al món, quin sentit té la vida, després veig que allò important són les petjades que queden de tu en aquesta vida, són les que vas deixant al cor dels altres, i jo, espero deixar-ne moltes més en el teu.

Ets una gran amiga, que sé que mai perdré, mai...Gràcies.

Sé que pot ser infantil dir aquestes coses en un bloc, però que coi! Ho necessitava!