...Buscant una estrella fugaç...

Quin moment més íntim t'envolta quan mires el cel nocturn...hi ha milers i milers d'estrelles, la lluna de síndria sobre els teus ulls i un solemne silenci que amaga el misteri més gran de la vida.

En moments així, de dolça intimitat, et preguntes quina pot ser la persona més adequada per mirar l'horitzó amb tu i entendre'n tot el seu significat simbòlic, et preguntes quins altres ulls poden compartir la brillantor llunàtica dels teus...

Hi ha molts noms possibles, centenars de persones compatibles, però poques poden ocupar la plaça que tothom busca omplir, i que només una entre moltes altres pot aconseguir ...

Jo ja no observo el cel sol, ja no miro en busca d'ajuda, ara miro per trobar complicitat, ara la brillantor de la lluna és un acudit simple al meu costat, ara sento que puc moure el mar i que puc crear llum allà on es necessiti...

No ha sigut el primer cop que hem sento així, i potser no serà l'últim ni el definitiu, però qui sap? 

Un dels altres misteris que se'ns és ocultat...

Moltes il·lusions i persones s'apaguen en la foscor, però avui puc dir que no tinc por de cap nit sense lluna, ja que cap univers té sentit sense tu...

Dangsinul saranghee yo...:)

...Estrelles i silenci...

En els dies que corren, i mai millor dit, CORREN, es fa difícil parar atenció en alguna cosa sense perdre's en una altra. Potser tot seria més fàcil si les meravelloses campanes del MERAVELLÓS campanar de TÀRREGA, no et recordessin a cada instant que el temps passa, que els minuts s'esgoten, que les emocions es perden entre les agulles i els quarts...Tot són direccions, tot són camins i decisions, el món t'ofega, et fa actuar per instint, i després es perden llocs, persones i sentiments, que s'esborren darrere de gargots en la selectiva ment humana...

Sentir-se perdut en un paratge salvatge, estressant i impulsiu com el nostre, desgasta el rellotge vital de tots nosaltres, enterrant-nos en un rellotge de sol que sempre està a l'ombra. 

Però que el temps passa volant, sense pietat ni escrúpols no és cap secret, i que la gent s'aferra segon rere segon a intentar deixar petjada a la sorra, tampoc ho és.

Potser perdre's en el temps pot ser caòtic, confós i portar-te a no saber valorar les coses com cal,...

En moments així, recomano estrelles i silenci, recomano llàgrimes i ajuda,... és difícil lluitar pel que estimes, però encara més lliutar per saber el que estimes, i per estimar...

Potser que estiguem dominats sempre pel temps, les agulles i les campanes, però el que sí que depèn de nosaltres, és com invertim el nostre temps i a qui el dediquem, i posats a dedicar, mai està de més dedicar-se uns minuts a un mateix...

El temps vola, siguem capaços de volar amb ell...

...perdut en rellotges sense agulles...