Ha passat un estiu,...un llarg estiu...
Massa vegades, sota el meu nas, he vist un somriure de ferro, mancat de vida i amb un desencís considerable, saltant de taula en taula, de cafè en cafè, preguntant al destí quin és el motiu de ser, i més encara, quina és la manera de saber-lo, vivint entre barres i caminant cada dia amb un rumb erroni, en certs moments, fins i tot, he deixat de fer preguntes al silenci, cansat de no obtindre cap resposta...però...En una situació, que no era agradable, però tampoc una tortura, he aprés a somriure d'orella a orella...potser les meves preguntes no tenen una resposta clara, però no sempre es tracta de qüestionar-se la vida i els camins d'aquesta, simplement s'ha de seguir caminant, seguir lluitant...
I al final...un acaba comprenent, que la resposta no és en cap estrella del cel, ni en cap posta de sol, ni en cap mar tropical, la resposta es troba en el sí d'un mateix...
Però que ningú es capfiqui en preguntes i respostes, ni en publicacions inútils que no entén ningú...Limiteu-vos a somriure, que per molt ferro que et porti la vida, sempre hi ha moments daurats...
"DONT ASK ME WHY IM CRYIN
CUZ WHEN I START TO CRUMBLE
YOU KNOW HOW TO KEEP ME SMILIN'"
CUZ WHEN I START TO CRUMBLE
YOU KNOW HOW TO KEEP ME SMILIN'"
