Decadència.

No sé si és la pluja, el meu estat d'ànim, la desgastada paraula crisi...però avui ho he vist tot decadent. Paisatges decadents on la gent lluita per quedar-se amb el poc tros de pastís que ens queda, i si cal, rebaixar-se a la decadència per conservar allò decadent.

Corrupció, estafa, situacions límit, moments difícils, precarietat...tot es torna decadent, i potser no és tant per  la seva decadència en sí, si no per la nostra boca. És evident que el vaixell s'enfonsa, però nosaltres fem forats a tort i a dret per enfonsar-nos més ràpid.

És fins i tot metafòric, s'acaba la meva innocència i s'acaba una època de creixement, la gent s'aferra a banderes i creus, hi ha pànic social.

Mentre es remouen els vells fantasmes del passat amb els del futur, veiem com allò que ha sigut fins ara, ja no tornarà a ser. Però és la fi o l´inici?

Tot depèn del punt de vista, per mi avui el món és decadent, demà ja veure'm.