Però sempre acaba venint la primavera...
Tot es tradueix en intents, en accions amb conseqüències, tot queda en fracàs i èxit. Tot és una lluita constant amb un mateix, per arribar més amunt i més amunt i més encara, fins que només pots caure en picat dins dels núvols enterbolits de la teva consciència...
L'exigència exigeix calma, paciència. Un ha de viure amb les seves decisions, un és el que fa, l'empremta que deixa.
Sempre hi ha brots de noves esperances internes, sempre hi ha roses que t'envolten i et refresquen.
Les llàgrimes satisfetes són les que tenen una recompensa més gran. Superar la vida és superar-se a un mateix, però no cap superació professional ni personal, sinó superar problemes interns i somriure.
L'experiència és el que resta, i l'experiència em diu que aquest any la primavera s'avançarà per mi...si més no, ja veig algunes rosetes.
ostia pep quina foto més bonica, segur que es improvisada (NO)
ResponElimina